Rucatala

Heribert Barrera: fill d'un segle

Teucre

Registrat: 17.06.04

darrera visita:

Missatges: 7955
tramès: 29.08.2011, 18:33

Heribert Barrera: fill d'un segle

La polèmica trajectòria de l'expresident del Parlament i líder d'ERC és una metàfora de la història del nacionalisme
El Parlament acull avui la capella ardent, oberta als ciutadans

La mort del polític símbol Heribert Barrera ha estat un os difícil de rosegar en una societat de titulars, simplicitat i poca autocrítica. El primer president del Parlament recuperat després del franquisme tenia un problema, i greu: haver nascut a la Barcelona de 1917 i morir, 94 intensos anys de vida després, a la Barcelona del segle XXI. Personalitat polièdrica, discutida per molts i, avui, el dia del seu funeral, lloada per tots. La complexa i plena de clarobscurs història d'un segle de nacionalisme català pot repensar-se a través de les polèmiques de la seva biografia.

Avui Barrera serà homenatjat amb tots els honors al Parlament. La capella ardent estarà oberta de deu a dues a la ciutadania, i a les quatre hi haurà el funeral. La seva trajectòria política serà recordada als llibres d'història i als carrers de Barcelona ?Trias vol dedicar-li un carrer?, però ahir va tornar a quedar clar que no és, ni ha de ser-ho, una figura de consens. Tot i això, fins i tot el Partit Popular s'hi va referir elogiosament: ?Més enllà de diferències ideològiques, destaquem la seva contribució al restabliment de la democràcia i la seva credibilitat com a president del Parlament.?

?Sense la guerra i el franquisme gairebé segur que no hauria estat polític.? Aquestes són, segons va expressar al llibre Què pensa Heribert Barrera, obra d'Enric Vila, les raons del seu llarg, difícil i discutit camí de 80 anys d'activisme polític. Després dels temps de clandestinitat, va ser escollit secretari general de l'ERC supervivent del franquisme. Difícil tasca. ?Va ressuscitar un autèntic mort polític?, li va reconèixer ahir l'exconseller republicà Josep Huguet. La primera decisió important és votar en contra de la Constitució espanyola i, fins i tot, abstenir-se en la votació del retallat Estatut de 1979.

Els seus inicis com a diputat no podien ser més provocadors, davant l'statu quo d'una societat marcada per la por i envoltat d'uns partits polítics obsessionats amb el consens. Les primeres eleccions catalanes en quaranta anys van ser una petita victòria: 14 diputats perquè ERC fos clau en el primer govern després de Macià i Companys. En té dubtes però, anticomunista com és, rebutja qualsevol pacte amb el PSUC. Així, decideix cedir el govern a la Convergència de Jordi Pujol, i a canvi presidirà el Parlament. L'abraçada de l'ós. El diputat i dirigent d'ICV Jaume Bosch lamentava, ahir, que no hagués apostat el 1980 per ?reconèixer la majoria d'esquerres que hi havia al Parlament? i hagués optat per ?donar la presidència de la Generalitat a Pujol?. En la mateixa línia, Huguet opina que ?Barrera, amb una decisió patriòtica, va posar en risc la continuïtat d'ERC, perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació a CiU?. Això va causar un daltabaix electoral a ERC, i poc després va dimitir. Contràriament, Pujol elogiava Barrera com a ?defensor dels drets i de la dignitat de Catalunya?. Molts anys més tard, Barrera va criticar durament el pacte de govern d'esquerres amb el PSC i ICV firmat pel seu partit, ara l'Esquerra de Carod-Rovira. Fins i tot va acabar donant suport públic a Reagrupament, de Joan Carretero.

L'independentisme

Ahir, la classe política, des de Ciutadans i el PP fins al PSC i Artur Mas, lloava la personalitat íntegra, honesta i coherent de Barrera. El record més destacat era el seu compromís patriòtic. El mateix Mas va definir-lo com un ?mestre de patriotes? pel seu ?coratge verbal? i la seva ?integritat?. La seva imatge encapçalant, fa un any, la marxa del 10-J en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut és, pel líder de CiU, ?una metàfora del que ha estat la seva vida i la història del país?. L'ERC amb el lideratge de Barrera (1976-1987) no era un partit clarament independentista. Segons l'exconseller Huguet, a Barrera ?amb l'edat se li accentuaren les preocupacions identitàries, s'allunyà dels postulats republicans liberals del partit i esdevingué independentista, quan mentre liderava ERC el partit es definia com a federalista?. L'evolució de Barrera va ser inequívocament independentista. ?És evident que els estats no estan superats ni desapareixen... Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat?, deia fa poc.

http://www.elpu…f=El+Punt+Avui
Teucre

Registrat: 17.06.04

darrera visita:

Missatges: 7955
tramès: 01.09.2011, 09:06

Salvador Cardús: 'Em va indignar el comiat oficial al president Barrera'

Hi hagué, diu, deficiències greus, tan formals com de contingut, en l'acte de comiat a Heribert Barrera al Parlament de Catalunya

Vaig sortir indignat de la cerimònia de comiat a Heribert Barrera que dilluns va organitzar el Parlament de Catalunya. Ho vaig dir a raig en una piulada: 'Els funcionaris del tanatori més trist del país haurien posat més sentiment per a un desconegut que no el Parlament per al seu honorable ex-president.' La piulada recull, amb una exageració, la magnitud del disgust. A la sortida, vaig comprovar que no era l?únic que se sentia dolgut. Però, com que hi ha hagut interpretacions diverses, crec que he de donar alguna explicació més.

En l?acte, des del meu punt de vista, hi hagué deficiències greus, tan formals com de contingut. Les formals són les més clares i indiscutibles. Solament n?assenyalo algunes. La pitjor, tenir exposat el taüt de l?ex-president des que es van obrir les portes a la Sala d?Actes, de manera que durant ben bé quaranta-cinc minuts, mentre el públic entrava, se saludava i s?asseia, va ser objecte d?una inevitable indiferència i de manca de respecte. Són els assistents, en un funeral, els qui esperen el difunt, que entra al final -fins i tot després de la família-, quan tothom es posa dempeus en senyal de respecte. Aquí el silenci es va fer quan es va anunciar l?entrada de la presidenta del Parlament ?per cert, per dues vegades, perquè a la primera no va aparèixer-, donant, així, més relleu als vius que presidien que no al mort que s?honorava.

La resta de la cerimònia va ser un disbarat. La coral que va cantar 'El cant de la Senyera', i al final 'Els Segadors', carregada de bona fe, no reunia els mínims de qualitat exigibles en un acte institucional. I ningú no va aportar cap explicació d'aquella elecció. L?emissió en unes pantalles de TV del primer discurs del president Heribert Barrera a la cambra catalana, trencava qualsevol emoció. La música que va tocar un quartet de corda anònim no tenia cap ni centener: quatre fragments d?estàndards clàssics de compositors estrangers. Com si, al funeral de la reina d?Anglaterra, hi toquessin Verdi en lloc de Purcell, o al de Sarkozy, hi toquessin música de Mozart en lloc de Fauré. Que no hi ha música catalana? Que no tenim, si més no, el 'Cant dels Ocells'?

Pel que fa al contingut, el panegíric que va fer el president Pujol va salvar l?acte. És l?únic element que va fer justícia al difunt, amb contingut polític i emoció sincera. L?emissió televisiva ja he dit que va trencar tota emoció i es va convertir en una ocasió per a veure com se n?havien fet, de grans i calbs, els senyors diputats des del 1980. A més de desapropiat, era insuls: va ser un element gratuït i de poca significació política per a un perfil de lluitador com el d?Heribert Barrera. Encara haguessin trobat un dels valents discursos a les Cortes en favor de la República... El discurs de la presidenta del Parlament fou una successió de tòpics sense gens de veracitat. Qui el va escriure va recórrer a tots els recursos suats, sense capacitat de contextualització amb el temps i les idees de Barrera, i acabant amb el més que gastat vers de Martí i Pol, fent dir a la presidenta De Gispert allò de 'tot està per fer i tot és possible'. Ai! Molts elogis al president Barrera, a la seva coherència i compromís amb Catalunya, però en tot l?acte no es va sentir ni una sola vegada la paraula 'independència'. Del discurs de De Gispert, se?n podria parlar estona, com ara de la seva referència als qui tracten frívolament els polítics, que dit per qui es va deixar disfressar de fada per sortir a El País... Però ara no és el moment. Abans també he parlat de la música, utilitzada de manera ornamental, que no afegia gens de sentit ni sentiment a tot plegat. És que hauria estat gaire difícil d'escollir uns versos de Màrius Torres, germà del seu amic Víctor, mort feia poques setmanes, o un fragment d?un text polític de Barrera mateix, o demanar unes paraules per a dibuixar el perfil biogràfic del president a un expert com l?editor Quim Torra i a Joan B Culla? I, tan formalment incòmode era posar una estelada sobre el taüt? No s?hi hauria posat una bandera blau-grana, si el difunt hagués estat, posem per cas, un antic president del Barça?

No vull ser malpensat. Posem que tot plegat és qüestió d?incompetència i que va agafar els serveis del Parlament de vacances i desprevinguts. Posem que va haver-hi imponderables formals o familiars que desconec. Posem que el país pateix d'una històrica manca de sentit institucional. Però també em va semblar notar una profunda i general incomoditat entre la majoria de forces polítiques. Inevitablement, els assistents van esclatar, al final, en un 'in-inde-independència' (algun dia també hauríem de revisar els nostres crits de guerra, francament!). I, sigui com sigui, és notori que el gran comiat d?agraïment popular al president Heribert Barrera, el veritable funeral d?estat, l?haurà de convocar aquella societat civil que ara com ara és qui sembla que té veritable sentit d?estat català i prou ambició política per a organitzar-lo amb tots els honors.

Salvador Cardús i Ros

http://www.vila…t-barrera.html