Gaudí 2013: ens sentim nostres aquestes pel·lícules?

Ho va dir Juan Antonio Bayona a la gala de proclamació i lliurament dels premis Gaudí 2013, que volia que ens sentim nostra The Impossible. I certament, la pregunta val la pena fer-se-la: ens les sentim "nostres" The Impossible, Blancanieves, Una pistola en cada mano, Els nens salvatges...? En la resposta que tots i cadascun de nosaltres hi donem segurament hi trobarem "la" nostra particular visió sobre això incert que anomenen "cinema català".

Podem sentir-nos "nostre" un film rodat en anglès, ambientat lluny, que sembla de Hollywood i que, posat a doblar-lo per a l'estrena ni tan sols ha acceptat que hi hagués versió en català? Per què me l'he de sentir "meu", perquè hi treballa gent de casa i se n'ha rodat una part en terra "nostra"? És a dir, com la Coca-Cola, que si més no fins fa poc embotellava per aquests rodals i donava feina a catalanets i catalanetes? Francament, la Coca-Cola que doni molta feina i sé que a molta gent els encanta, beure-la; però sentir-la com a "pròpia", com a catalana, més aviat no... (i això que encara recordo els salts d'alegria de la primera emissió de TV3, quan hi vam trobar un anunci en català de Coca-Cola).

Podem sentir com a "nostra" Blancanieves? Ja no és l'imaginari que treballa, que hi ha catalans que sí el senten tan seu com la parla castellana amb què s'ha rodat. Hi ha tanmateix la qüestió de la llengua: ves per on els acadèmics han instrumentalitzat el reglament dels premis perquè el català els permetés guardonar, a més dels films de Cesc Gay i Bayona, també el de Berger, i de passada tapar el baix nivell actual de produccions en la nostra llengua (a les quals, de retruc, s'ha decantat prou), mal fos a canvi de guardonar una pel·lícula que, ni a la cerimònia dels premis, no ha lluït el cartell en català. Potser me la puc sentir meva, com a membre de la pàtria cinematogràfica; però no pas per res més i, si toquen els nassos amb la qüestió de la llengua, ves que no me la senti com una intrusa.

Una pistola en cada mano, en Cesc Gay i el que està fent, ens ho podem sentir "nostre"? Sí? No? I Els nens salvatges...?

Quan els homes i les dones d'aquest país puguem sentir-nos "nostres" les pel·lícules que s'hi facin, aleshores podrem començar a admetre que hi haurà realment al món una cosa que es pugui anomenar "cinema català". Mentrestant, el "tinglado" industrial i comercial que usurpa aquesta denominació ens ho fa servir, com és obvi, per a xuclar subvencions i buscar presumptes complicitats, així com s'avenen als Gaudí per a autopromocionar-se i, sobretot, a tall de primàries cara als Goya.

http://blocs.me…aweb.cat/vador