27 0ctubre de 2017  Top

Ves a la pàg: 1 - 2 [+1]

  • Pot semblar que no passa res, pot semblar que no hi creguin, però aquests web és declarà públicament, sota les ordres de la Generalitat Republicana de Catalunya.

    Seguirà les indicacions dels seus dirigents i per que tothom ho entengui bé, enllacem en la seva versió en llengua castellana, gracies als "nostres amiguets" de la "razón" (hi, hi, hi)

    Traducció al castellà de la Declaració de Independència de Catalunya a 27 d'Octubre de 2017

    Visca la terra!!

    P.D.

    Aquest web no és fa responsable de la vostra salut mental si llegiu qualsevol altre cosa, fora de la declaració, en aquell lloc
  • Per Vicent Partal:

    Impedir la normalització del 155 és la manera de guanyar la República

    Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d'imposar-se a tota l'estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d'acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l'edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.

    Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D'una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l'estat espanyol. I una prova evident d'això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s'hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.

    Hem d'entendre això que passa, assumint que aquest divendres hi ha hagut dues decisions que s'han sobreposat. D'una banda, el parlament ha fet nàixer la República Catalana, i d'una altra, les institucions autonòmiques catalanes han estat ocupades de manera il·legal pel govern espanyol, fent servir l'excusa de l'article 155.

    El govern espanyol complica l'exercici administratiu del poder pel govern legítim de Catalunya. Però és evident, d'una altra banda, que no ha pogut pas liquidar-lo. Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. Potser el govern espanyol es creu la seua tesi segons la qual el govern de Catalunya només ha de ser una diputació en gran. Però no és això: la Generalitat és sobretot la representació política del poble català i la Generalitat l'encara el seu president.

    Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s'entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l'immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l'eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament. Rajoy potser ha curtcircuitat la capacitat administrativa de la Generalitat, però no pot de cap manera curtcircuitar la política mentre el president mantinga el càrrec, mentre el govern siga el govern i el parlament el parlament, però sobretot mentre més de dos milions de catalans estiguem tan decidits a mantenir els nostres drets democràtics i les nostres institucions com ho vam estar el primer d'octubre.

    Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l'atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.

    Espanya creu que pot imposar els seus decrets a l'estructura administrativa de la Generalitat i que amb això el problema està resolt. Però la pregunta clau que continua intacta, allà mateix, és de quina manera Espanya pensa que podrà imposarles seues normes il·legals i la seua institució col·laboracionista al poble, si els ciutadans de Catalunya no la reconeixen i si hi ha unes altres institucions, començant pels ajuntaments, que tampoc no ho fan.

    Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d'aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar.

    Editorial Vilaweb 29-10-17
  • I la independència és aquí
    Jordi Galves


    Quan vaig començar aquesta sèrie Ve la independència que avui s'acaba molts us n'enfotíeu perquè no volíeu creure que el Parlament acabés proclamant la independència de Catalunya. Cap altre Estat no l'ha reconeguda per ara, això és cert, però no perquè no hagi estat legalment proclamada, per aquest motiu no. De fet, els altres Estats no reconeixen la independència catalana però sí que reconeixen que ha estat proclamada, ja que, en cas contrari, no tindria sentit haver-s'hi pronunciat en contra. No t'ho acabes de creure però la independència ja és aquí, ha vingut, i encara que no sigui com l'hauríem imaginat, ni tu ni jo, és l'afirmació de sobirania del poble català més important de la nostra història contemporània. La tenim aquí i el cert és que uns teníem raó i els altres no la teníeu. Els superbs, els savis, els que creuen que la política només són conspiracions i traïdories, salvatgisme, els partidaris de la catàstrofe, de l'amargor i de la pitjor opinió de l?ésser humà han quedat en evidència davant de l'altruisme, de la valentia d'uns representants polítics que s'arrisquen a la presó i a la ruïna econòmica per les llibertats de Catalunya. En el debat de les idees hi ha clarament uns guanyadors i uns vençuts.

    Ah, però ¿això és realment la independència? ¿Realment us esperàveu que amb un moviment d'alliberament nacional autènticament pacifista i popular, sense una estructura de comandament piramidal, la creació de l'Estat Català no tindria un alt preu, dures i desconcertants mostres d'improvisació, iniciatives polítiques espontànies fetes a la babalà i sovintejades situacions de ridícul? ¿Heu oblidat que l'independentisme és un moviment que va de baix a dalt i no al revés? ¿Esperàveu que el president Puigdemont després de proclamar la independència tindria poders màgics per assegurar les fronteres i per fer-se obeir en tot el territori? La independència de Catalunya l'ha d'omplir de contingut el poble català sobirà que l'ha reclamada amb insistència i, en aquest sentit, tindrà la independència que es mereix, exactament la independència que s'hagi guanyat a pols. Els regals els fan els Reis Mags. Mentre sigui de manera pacífica, tots tenim la possibilitat de fer costat a la legitimitat que representa el Govern del president Puigdemont i de desobeir massivament el Govern de Rajoy. Possibilitat de fer tota mena d'actes de força que no impliquin violència, com ara exercir el dret a la vaga general i indefinida. Si els creients diuen que Déu Pare Omnipotent, Senyor del visible i de l'invisible, escriu amb ratlles tortes ¿us esperàveu que el govern independentista de la Generalitat ens oferiria una república catalana com una línia recta, sense peatges, com una autopista de quatre carrils on avançar a tota velocitat? És el problema que tenen les paraules grans, la independència és com l'amor, la llibertat, la justícia o la veritat, som nosaltres i només nosaltres els que les omplim de contingut real i efectiu. De vegades no us entenc.

    En temps de Pere el Gran, quan l'exèrcit més poderós del món d'aleshores, el de França, va envair Catalunya per annexionar-se-la gràcies a la croada decretada pel Papa, quan l'estat medieval d'aleshores trontollava, abandonat de tothom i sense aliats internacionals, només la gent de Catalunya va fer possible la victòria damunt dels enemics i la pervivència del país. Contra tot pronòstic, els nostres avantpassats van aconseguir conservar la independència amb tant afany, amb tanta resolució, que un monjo català anònim, autor de les Gesta comitum Barchinone et regum Aragonie, hi feia aquest encès elogi de la nostra nació:

    "O Cathalonia, secla per omnia glorificeris,

    magna mereberis et dominaberis, ere frueris!"

    És a dir: "O Catalunya, per tots els segles glorificada seràs, molt guanyaràs i dominaràs i del cel gaudiràs!". Apunteu-vos-ho, pel que us pugui fer servei.

    Jordi Galves Al Nacional.cat

  • Editorial, Vicent Partal


    L'unionisme no té un camí fàcil


    «Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer»


    És dilluns dia 30 d'octubre de 2017. La República Catalana ha estat proclamada. I precisament per això, perquè ha estat proclamada, ja hi ha uns quants estats que ens han dit que no la reconeixien. I molts més que callen, alguns dels quals són molt importants i significatius. Per això Espanya, reconeixent que ha estat proclamada, ha explicat als seus socis què calia dir, concretament, i com. I tanmateix, de moment ja n'hi ha un, Bèlgica, que ha fet un gest enorme: ha avisat Espanya i Europa que acceptaria d'acollir el president de la Generalitat com a exiliat. Aquest gest, només de fer-se públic, ja ha estat una gran bufetada política per al govern de Madrid. Podia no haver passat, però va passar divendres: Catalunya es va constituir davant el món en un estat independent. Aquesta era la primera fita on era imprescindible d'arribar, i hi vam arribar.

    Aparentment, però, l'aplicació del 155 pel govern espanyol ha estat capaç de posar al seu servei una part suficient de l'administració autonòmica catalana. Si això acaba passant, ja veurem si dura i es consolida. Però en qualsevol cas caldria no perdre de vista el fet essencial: que la Generalitat de Catalunya és molt més que una simple administració. La Generalitat no és una diputació gran, ni una administració i prou. La Generalitat és la representació política del país i és important per això. El president, el govern i el parlament representen la nació catalana, tant si tenen poders sobre l'administració com si no. I d'això, en tenim una prova ben senzilla: durant decennis, la va representar el president Tarradellas, que va viure tot aquell temps sense secretari, ni xofer, ni escorta ni diners.

    L'escenografia espanyolista intenta fer veure que ara ells tenen el comandament. Afirmen, sobretot, que han resolt el problema convocant unes eleccions que es faran a final de desembre. I aquesta afirmació és ben sorprenent, perquè aquest país té unes xifres sòlides i continuades de vot i preferència política des de fa dècades que sembla impossible que canvien només per l'aplicació d'un article d'una constitució. Els qui divendres tenien el 39% dels vots al Parlament de Catalunya no en tindran avui, de sobte, el 50%, ni sembla raonable que el puguen tenir el mes de gener, si no fan trampes. De la mateixa manera que el centenar de batlles que té el PSC, ni tan sols juntament amb l'únic batlle del PP, no representa ni representarà cap majoria alternativa del sobiranisme en el poder local.

    L'escenografia, per a l'espanyolisme, sempre ha estat molt important. Hi creuen molt i s'esforcen en aquest tema. Però si grates una miqueta les coses comencen a veure's d'una manera diferent. Recordeu allò que Rajoy va assegurar que faria? Perquè no és ben bé el que està fent. Rajoy va dir que governaria Catalunya durant sis mesos i que després convocaria eleccions. I no us crida l'atenció que, de sobte, renuncie a governar Catalunya i convoque, ni que siga de manera il·legal, unes eleccions immediates, sense gairebé tenir temps de preparar-les?

    No cal ser gaire sagaç per a entendre d'on ve aquest canvi de rumb monumental. Europa ha fet pinya amb ell, cínicament i malgrat el fàstic que li va produir l'agressió violenta del primer d'octubre. I atorga ara a Espanya una pròrroga per veure si troba cap solució del problema que ella mateixa ha creat. Però una pròrroga amb condicions: ha de ser tan curta com siga possible i no hi pot haver violència. Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer. La situació que vivim avui no és la que volien Rajoy i el PP. I la seua aparent fortitud és, de fet, una gran debilitat: perquè, ara, per exemple, a veure com evitaran el boicot dels funcionaris. Com posaran a treballar la màquina de la Generalitat si aquesta de sobte s'alenteix i treballa al ritme de no voler validar les coses sinó després de mesos i mesos de rascar. O com guanyaran aquestes eleccions que proposen, si no es fent trampes evidents i poc acceptables internacionalment. O O com faran obeir els ajuntaments. I a veure com podran fer tot això, a més, sense poder fer servir la violència oficial ni, possiblement "això no ho sé però tindria una certa lògica" sense poder il·legalitzar els partits independentistes, que és el que volien i pretenien.

    He dit com podrien guanyar unes eleccions i no voldria que, per això, s'entengués que tinc coll avall que les eleccions es faran. No és així- Tant és guanyar com fer. Allò que importa i compta, i que determinarà el futur, en tot i també en les eleccions, és la decisió que prenga el moviment independentista.

    Jo no tinc cap apriorisme sobre això de les eleccions. Si no es poden fer es demostrarà que Espanya no controla el territori. I si es fan però les guanya l'independentisme, cosa més que factible si no poden prohibir-l'hi la participació, aleshores demostraran a Europa que no hi pot haver cap solució mentre no posen l'interlocutor català a l'altura de l'espanyol. Què farà Rajoy en aquest cas? Tornar a demanar permís a Brussel·les per tornar a tancar una altra vegada el parlament. Personalment, per tant, jo encara no veig clar què és millor, quina opció és la més sensata per mantenir viva la república i guanyar. Però sí que demane una cosa: que la decisió siga compartida. Si els partits i les associacions es posen d'acord a fer una mateixa cosa, s'acabarà fent. El somni d'Espanya, i diria que el seu pla, és que cadascú prenga una decisió diferent per així afeblir-los a tots. Aquesta, per tant, hauria de ser l'única línia vermella: que no es faça res sense un acord enormement ampli i consensuat. En això i en totes les altres coses.

    Res sense acord però sobretot res sense la denúncia de la il·legalitat comesa. El 130è president de la Generalitat és Carles Puigdemont i no hi haurà un 131è president legítim fins que ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. I per això la proposta de solució a la crisi que ha de posar sobre la taula el moviment independentista ha d'incloure necessàriament la restauració de la situació que tenia Catalunya divendres passat en el moment que Rajoy va trencar la seua pròpia constitució.

    I arribats a aquest punt és on vull deixar clar que, precisament per això, perquè no hi ha solució política possible per a Catalunya que no passe pel retorn del parlament i el govern legítims que vam triar fa dos anys, la proclamació de la República, tant si avui té efectes administratius visibles com si no els té, va ser el pas més decisiu de tots. Si no l'haguérem proclamat simplement no tindrem cap lloc on tornar, excepte a l'autonomia espanyola.

    Editorial Vilaweb 30-10-17

  • Editorial, Vicent Partal

    Una cadena de confiança

    «La cadena de confiances, aquesta cadena emocionant i èpica que ja del bressol estant ens va convertint en un país diferent, és exactament això. Ciutadans, parlament, partits i govern treballant braç a braç»

    Abans de la moció de confiança al Parlament de Catalunya, la CUP va explicitar la necessitat d'establir allò que aleshores es va anomenar una "cadena de confiances". Ho consideraven imprescindible per a poder arribar a la independència. Calia que els protagonistes d'aquesta epopeia col·lectiva que vivim es tinguessen confiança entre ells, que es fessen confiança. Creien que sense això no era possible de fer res. I tenien raó.

    La compareixença del president de la Generalitat ahir a Brussel·les va ser, en aquest sentit, una prova definitiva per a entendre fins a quin punt aquesta cadena de confiances era necessària. I ha funcionat. En una intervenció històrica per molts motius, Carles Puigdemont va esvair els dubtes sobre què havia passat arran de la proclamació de la República i sobre què calia fer aquests mesos. I la major part del moviment independentista, la immensa majoria, va reaccionar atorgant-se els uns als altres la confiança necessària per a continuar.

    Puigdemont va dir coses molt importants. Els partidaris de la monarquia espanyola poden riure tant com vulguen, cridar tant com vulguen i enutjar-se tant com vulguen. Però els gests i les paraules del president i del govern expliquen ben clar i català unes quantes coses fonamentals: que aquests polítics, aquesta generació de polítics, no són dels habituals i que la República Catalana no serà un país igual que Espanya. Va dir que no hem arribat fins ací per comportar-nos de la manera com es comporta Espanya i això va ser un missatge enormement poderós. La Catalunya republicana vol ser un estat diferent, nou. Un estat amb uns valors ètics i morals compartits i d'una gran altura de mires. Fins al punt de retre momentàniament l'administració per tal d'evitar un conflicte armat, en cerca d'un camí una mica més lent però més adequat als valors que aquest país vol fer preeminents. Aquells qui s'han passat anys dient que la República Catalana seria un país tan miserable i cínic com tots els altres ahir van rebre una lliçó magistral: no, no ho serem.

    Rendir l'administració no és rendir el govern i en aquest sentit cal remarcar que el govern de Catalunya no s'ha agenollat: planta cara. I planta cara en el territori més intel·ligent i més convenient per a nosaltres, que no és el de la força sinó el de la raó. Amb això el govern de Catalunya ha respost a la confiança que hi tenen dipositada més de dos milions de persones, aquells que van posar el cos per defensar les urnes avui fa tot just un mes. I ho fa posant ara els seus cossos i només els seus cossos en defensa del nou estat. Salvant els funcionaris i la població de la violència que l'estat espanyol estava disposat a descarregar.

    Tots els membres del govern tenen família. Tots són conscients que podrien anar a la presó i tots s'ho juguen tot. Tothom sap que ja hi ha Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la presó. De manera que sobre això no s'hi val a fer broma. Puigdemont i el govern ens van dir ahir, bàsicament, que ens pagaven el deute que tenien amb nosaltres des del dia 1. Nosaltres els vam fer confiança i ells responen. I responen depositant de nou la confiança en nosaltres i demanant-nos que guanyem unes eleccions convocades d'una manera il·legal, però que han de servir per a demostrar a Espanya i a Europa que la repressió no és el camí. Només els vots compten i els vots són i seran l'única arma que estem disposats a empunyar.

    La cadena de confiances, aquesta cadena emocionant i èpica que ja del bressol estant ens va convertint en un país diferent, és exactament això. Ciutadans, parlament, partits i govern treballant braç a braç. Gràcies a aquesta confiança vam arribar a la proclamació de la República i continuarem fent efectiu el nou estat fins que l'obvietat siga indiscutible: aquest conflicte és un conflicte democràtic i la violència i la repressió no el podran aturar mai. Per més barbaritats que vulguen fer i per més pressió a què ens vulguen sotmetre, el cas català es resoldrà finalment a les urnes i no a l'Audiència espanyola. Perquè no es poden empresonar en cap cas els milions de persones que la cadena de confiança ja abasta avui.

    PS. L'arribada del conseller Forn a l'aeroport de Barcelona, aquesta nit, ha deixat veure, precisament, que aquesta cadena de confiança pot fallar si tots ens deixem anar. Ni ell podia arribar sol ni podia ser que ningú no l'esperàs. Mitja dotzena d'ultres, o d'una altra cosa més organitzada, amb tres banderes espanyoles van ser prou per a organitzar un escàndol indigne. No solament per un conseller del govern sinó també per l'home que va dirigir les operacions contra l'atemptat del mes d'agost. No passeu per alt, en aquest sentit, l'extraordinari article que avui signa Pau Vidal.


    Editorial Vilaweb 01-11-17
  • On són les estructures d'estat?
    Bernat Dedéu

    El desembre del 2015, en un acte de campanya d'allò que s'anomenà Democràcia i Llibertat, el conseller d'Economia Andreu Mas-Colell defensava una idea primigènia d'Hisenda pròpia adduint que amb un sistema de recaptació català "Ens ho podríem pagar tot i encara ens sobrarien diners". Un temps després (febrer del 2017), ja en l'època de Junts pel Sí i amb el referèndum d'autodeterminació a la vista, Oriol Junqueras inaugurava les oficines de l'Agència Tributària Catalana tot afirmant amb certa pompa: "Comença el desplegament de la Hisenda pròpia a tota màquina". L'encara vicepresident fou ratificat poc després pel seu secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó, qui el maig declarava a El Matí de Catalunya Ràdio: "Catalunya començarà a recaptar quan el procés estigui madur", referint-se a l'1-O, sempre que hi hagués "una participació molt important i una victòria clara".

    Dispenseu aquest primer paràgraf de poc estil i gràcia, però diria que sovint, i més encara quan les notícies se succeeixen amb cert frenesí, és bo intentar digerir el fricandó i mirar enrere per entendre on som i contrastar les promeses amb la realitat. Des d'inicis de la presidència d'Artur Mas, i a través del sempre imaginatiu i transversal Ferran Mascarell, el Molt Honorable 129 va popularitzar l'expressió "estructures d'estat" com el pas necessari vers allò que el president Puigdemont, també amb creativa imaginació, havia anomenat "la pre-independència". Mas justificà durant anys el treball dels seus consellers en aquest sentit i el subsumí a la seva famosa i secretista tàctica de l'astúcia: derrotar l'Estat amb una certa esgrima política, ordint de mica en mica les bases sòlides que havien de fer més suau el pas de l'autonomia a l'estat propi: de la llei a la llei, deien orgullosos els convergents.

    Doncs bé. Fa pocs dies era el mateix Andreu Mas-Colell qui afirmava a la ràdio de can Godó que "ni la Generalitat ni el poble estan en condicions de fer viable la independència". Sabem també que al sumari del 20-S hi ha converses on l'abans citat Lluís Salvadó xerra amb gent important d'ERC, entre ells Junqueras, confessant-los que això del control duaner, del Banc Central Català i de la recaptació d'impostos "està molt verd i això ho sap tothom que tingui dos dits de front". Crec per tant que és legítim preguntar-se, a risc d'ésser aixafaguitarres i d'ensorrar la moral de la padrina: on són les famoses estructures d'estat que els nostres polítics ens han promès durant el darrer lustre? Si, com deia Mas, les estructures d'estat havien d'ésser el pas previ lògic a la independència, què coi han fet els nostres polítics mentre ens les prometien i no les feien efectives?

    I encara goso fer preguntes que couen més la pell. Si els polítics que havien de treballar en la preparació del futur Estat ara confessen que d'allò planificat no hi ha res de res, ¿tenen aquests líders cap mena de credibilitat per presentar-se a unes eleccions de suposada implementació de la república? Hem repetit fins a la nàusea que volíem un nou país perquè no ens agradava la política tradicional: diria, a risc que m'acuseu de purista, que el compliment de les promeses i la transparència hauria de formar també part d'aquest nou estadi. No em sembla res d'extraordinari passar comptes amb els polítics, sobretot quan "a l'espera d'unes eleccions" ens inundarà ben aviat una nova carretada de promeses. La meva opció és claríssima: a risc d'ésser acusat de manca d'entusiasme (un retret propi del xantatge moral processista) servidor ja no se'ls creu ni de conya. Continuarà.

    El nacional, opinió de Bernat Dedéu
  • Què s'ha fet malament?
    Jordi Graupera

    El Govern sembla haver renunciat a fer efectiva la declaració d'independència. No hi havia res preparat, en part perquè des del dia 1 a la tarda fins al dia 27 al matí, la conversa dels que han comandat tot això va ser sobre si anar o no anar a eleccions, en lloc de preparar el que es podia fer per assegurar la màxima efectivitat de la declaració d'independència.

    Tampoc no hi ha cap de les estructures d'estat que se'ns havien promès en diverses conteses electorals. Les estructures d'estat, val a dir, com a concepte, no necessitaven 5 anys per ser dutes a terme. Calia, això sí, tenir preparada la part legislativa, com la llei del referèndum i de transitorietat, i els decrets que se'n deriven. Aquesta potser és la part més desenvolupada, que el Govern i el Parlament han renunciat a activar de moment, i cada cop és més difícil i més simbòlic. Tot ho fem en el moment més feble. I calia també tenir una certa seguretat material i psicològica, que es donarien ordres a funcionaris claus, en particular els Mossos.

    Ja vaig dir dies abans del 27-S que l'únic argument legítim per no declarar la independència era "no podem". Però que era un argument que calia fer-lo explícit, pel bé del país, i implicava que els que s'havien presentat com a responsables de fer-ho possible no podien continuar ocupant els llocs de comandament.

    Per què no hi havia res preparat? Fins hores abans del referèndum de l'1 d'octubre, el marc general amb què gran part del lideratge treballava era que l'Estat s'imposaria i no podríem anar a votar. De fet, al llarg de tot l'estiu i fins a mitjans de setembre, la tesi més repetida (a mi, personalment) era que Rajoy aplicaria el 155 abans del referèndum i es convocarien eleccions immediatament. En aquell moment ja vaig pensar que aquesta era bàsicament una idea que sorgia de les entranyes de la política catalana i que hi havia qui mirava de vendre-la a Madrid.

    Això explica per què el referèndum es va fer amb una sabata i una espardenya. Bàsicament, es va fer amb tres coses: les urnes, el cens universal i les infraestructures (llocs de votació i centre de dades). Aquestes coses es van fer en format de guerrilla, de tal manera que gairebé ningú no sabia el tot de l'equació i, els que creien que podia sortir bé, confiant en la gent. Aquesta va ser la clau. La gent no va ser processista, la gent va defensar les urnes perquè allí hi residia la seva llibertat: i ho vam fer amb els cossos i el pes de la història, igual que l'Estat va respondre-hi, i va fracassar-hi, amb els cossos de seguretat i el pes de la història.

    El nostre comandament no s'esperava que el referèndum sortís tan bé, sobretot davant de la policia. I el mateix dia 1 a la tarda ja es va començar a discutir, com he dit, si calia anar a eleccions. Els tres arguments més poderosos per anar-hi eren que no hi havia res preparat, que amb el referèndum el sobiranisme havia ampliat el cercle per incloure-hi part de l'esquerra federalista (i que amb una DI es reduïa, mentre que amb unes eleccions es consolidava), i que hi hauria morts i el president i el Govern en serien responsables.

    Aquests arguments, conjuntament amb una visió de les relacions internacionals que em sembla buida d'història, van dur a la suspensió del dia 10. Feia dies que es rumiava una fórmula suspensiva, com ja vaig explicar, per donar temps a preparar-se, per aparèixer com els dialogants en l'escena internacional, i per mirar de forçar l'Estat a negociar. De totes les versions possibles, la fórmula que es va triar era la més feble, igual que amb la preparació del referèndum. La versió més feble que deixés totes les portes obertes i el màxim marge de maniobra al Govern de la Generalitat.

    Això va donar cert aire, però també va donar tot el marge de reacció a l'Estat, que es va posar a operar en tots els fronts: el polític, amb el discurs de la por; el judicial, amb la detenció de Sànchez i Cuixart, i l'internacional, deslegitimant el referèndum i la banda catalana en general. Cada dia la Generalitat era més feble, les ordres tenien menys possibilitat de ser obeïdes, hi havia menys predisposició psicològica a donar instruccions, la por s'escampava per la població i la classe política, i l'Estat va veure que no tenia cap necessitat d'intercanviar 155 per eleccions, que és el pacte que va oferir Puigdemont, o que li van fer creure que Moncloa acceptaria, pels canals oberts amb Urkullu, Mas i Santi Vila.

    Però Moncloa va dir que no, dijous al matí. A Madrid es diu que Rajoy volia, però que el partit, l'aznarisme i la Zarzuela li van dir que ni parlar-ne. Potser és cert, però tendeixo a desconfiar dels relats que diuen que el rei és bo i la cort dolenta. Si vols que una cosa passi, crees les condicions per fer-la possible. I Rajoy ha alimentat la repressió i el càstig com a marc operatiu.

    El dijous al matí el president va informar el grup parlamentari que no hi havia cap mediació, que no tenia el control dels Mossos i que tampoc no hi havia un crèdit concedit per operar. És en aquest moment que alguns parlamentaris del PDeCAT, com l'alcalde de la Seu d'Urgell, Albert Batalla, o Jordi Cuminal, sottogoverno de la presidència de Mas, van anunciar que plegaven de diputats i trencaven el carnet del partit. Alguns consellers van oposar-s'hi, amb l'argument que la repressió hi seria igualment, i que valia la pena protegir-se institucionalment i social.

    Puigdemont va comprar el marc que diu que la repressió de l'Estat és la seva responsabilitat i que, per tant, ha d'operar de tal manera que no la provoqui

    Però quan es va saber que el 155 s'aplicaria igualment, amb eleccions o sense, i que la persecució judicial no s'aturaria, el president i l'entorn del comandament van decidir que aquesta decisió l'havia de prendre el Parlament, i no pas un home sol. És una decisió encertada, i té un però. La raó per la qual Puigdemont no vol prendre la decisió sol és, al meu entendre, que preveia una repressió dura contra el poble, que podia dur que hi hagués enfrontaments violents i morts. Puigdemont va comprar el marc que diu que la repressió de l'Estat és la seva responsabilitat i que, per tant, ha d'operar de tal manera que no la provoqui, o almenys, que no pesi sobre la seva consciència.

    La perversitat d'aquest argument és que no té fi. La repressió té moltes cares, algunes més subtils, que escurcen i arruïnen vides, com sabem tots. I la necessitat d'evitar-ho a tota costa porta, al final, a la submissió total. És molt perillós infantilitzar aquests marcs repressius, a la llarga ho empitjoren tot. Sobre aquestes premisses no es pot construir cap comunitat política ni cap llibertat, amb una excepció: que ho facis explícit i deixis que la gent sàpiga quin pa s'hi dona i pugui triar.

    Però un cop has decidit anar a una declaració d'independència, malgrat la litúrgia trista amb què es va fer, hi has d'anar amb tot el que tens.

    Des de l'aparell simbòlic (arriar la bandera espanyola), el legislatiu (convocar el Parlament immediatament per aprovar els famosos decrets que es diu que hi ha preparats i establir la il·legalitat de l'aplicació del 155 a Catalunya), l'executiu (tothom als despatxos o al Palau), emetre ordres i instruccions per fer efectiu allò que és al teu poder (publicar la declaració al DOGC, inclòs), l'internacional (contactar cancelleries formalment per informar de la nova situació), i el municipal (tens 700 alcaldes disposats a fer que en moltes zones del país no tinguis cap problema i et puguis centrar en les parts crítiques) i sobretot, el social.

    Centenars de milers de persones estaven disposades a defensar la república amb actitud de resistència pacífica. L'organització de molts CDR és operativa i magnífica, i són moltes les idees que estaven llestes, almenys en part. Envoltar la seu del Govern i del Parlament, marxes lentes per bloquejar els desplaçaments policials, milers de tractors auto-organitzats per bloquejar infraestructures, complicitats sindicals, vaga general indefinida i un discurs de lideratge inequívoc mentre es posen en marxa les primeres mesures. Que no tots els mossos t'obeiran? Cert. Però ni cal que els posis tots en aquesta tessitura, ni cal que els enviïs a enfrontar-se a la Guàrdia Civil. Això i molt més era anar-hi amb tot.

    Però en els discursos de les escales del Parlament, davant dels alcaldes, ja es va veure que aquest no era el to ni l'objectiu. La gent celebrava, però ningú no va pensar que calgués defensar res perquè no hi havia res concret a defensar: on era el president? què feia el Govern? per què hi havia la bandera del Regne d?Espanya onejant al Palau de la Generalitat de la República catalana acabada de declarada? La gent, esclar, se'n va anar a casa. I els consellers també, després d'una breu reunió. Alguns ja van començar a pensar com enfilar cap a l'"exili"; temporal o no, no ho sabem. Les reunions del cap de setmana no han estat pas millors.

    El discurs de dissabte del president Puigdemont va alimentar aquest marc: semblava escrit per un penalista, per evitar que l'Estat tingués més arguments per engarjolar-lo. A banda de la indignitat que suposa actuar així quan tens dues persones injustament segrestades a Soto del Real, és inútil: l'Estat t'empurarà sempre (sempre que li convingui). Creure que es poden modular les paraules per evitar-ho és creure que pots bescanviar 155 per eleccions, o que pots negociar amb l'Estat alguna cosa que a ells no els convingui. És un marc que ens ha dut a fracàs rere fracàs i que és al cor del que està passant.

    Però Rajoy també tenia els seus problemes. El primer és que la repressió del dia 1 d'octubre li ha suposat un cost internacional que no és menyspreable i el segon és que la repressió del dia 1 d'octubre no va funcionar. Graveu-vos a foc les imatges dels llocs on la policia va haver de marxar. No van poder frenar-ho, i un ridícul així no el pot aguantar políticament sense caure en la humiliació total i definitiva.

    L'única alternativa era escalar la violència, això és: fer que l'exèrcit prengués el control, i, o bé ordenar-los que tot fos teatre o bé arriscar-se a violència de veritat, no de bales de goma sinó de bales de metall. Un 155 dur durant 6 mesos és un risc molt alt d'assumir.

    L'altra possibilitat era convocar eleccions i aplicar el 155 en versió administrativa i aviam si així dessagnes el Govern, divideixes el sobiranisme, i guanyes unes eleccions que legitimin tot el que vols fer a Catalunya però que tens molt complicat de fer sense caure en l'anarquia i el ridícul internacional. Els missatges públics i privats de la comunitat internacional indicaven que aquest era un camí més acceptable. Per això dic que les eleccions del 21 de desembre expliquen tant la fortalesa de Rajoy (pot fer-ho) i la seva feblesa (necessita fer-ho).

    El problema de l'escenari actual és que el Govern està en retirada i entregant les institucions a l'Estat, cosa que ens fa cada cop més febles

    He escrit que soc partidari d'anar-hi, a aquestes eleccions, perquè no en treus res de boicotejar-les, especialment amb un govern que no està disposat a mirar de fer efectiva la declaració amb tot el que tenia al seu abast. I que calia fer-ho convocant el Parlament contra el 155 i protegint les institucions. No em semblava ni em sembla una contradicció perquè les urnes són les urnes, i en la mesura que són el camp de joc, és el teu camp de joc, encara que siguin unes eleccions colonials. Els partits sembla que hi estan entrant, en aquest marc, i per tant, ara els perills són uns altres: eleccions per fer què?

    El problema de l'escenari actual és que el Govern està en retirada i entregant les institucions a l'Estat, cosa que ens fa cada cop més febles, fins i tot si guanyem i una nova guàrdia pren el comandament. L'escenari d'eleccions no és dolent perquè la nostra força és la gent, i tot combat a les urnes és un combat pacífic que ens fa més forts i fa surar la veritat. Has d'emprar tots els instruments que tens per plantar cara, sobretot els que et són favorables per les raons correctes.

    Ara bé, les eleccions no poden ser una manera de fer el mateix i entrar en el bucle infinit. És a dir: no per tenir un govern que és més independentista en els discursos que en els fets, que fa creure la gent que està preparat quan no ho està, i que quan pren una decisió, la improvisa i no està disposat a posar tota la força al servei de la decisió. És feina nostra que el discurs lacrimogen i folklòric no meni cap al bucle. Aquest Govern i aquest comandament han estat capaços de fer que hi hagi un referèndum, sí, tot i que pels pèls, però no són capaços de fer efectiva la declaració i, a més, estan cremats.

    Quan la gent es juga 30 anys de presó totes les decisions són comprensibles. Fins i tot anar a l'estranger a protegir-se o a protegir el poder simbòlic de la institució, i a continuar amb l'estratègia d'emmerdar-hi tants poders europeus com sigui possible, per tal que del caos en surti alguna negociació. Però això no vol dir que sigui una estratègia guanyadora o que no sigui el nostre deure fiscalitzar-la, fins i tot assumint el fet que hem de fer el possible per protegir-los.

    Que arrisquin 30 anys de presó o d'exili no és una cosa menor: és una salvatjada. Sobretot per als que han arribat els últims al Govern, els consellers del juliol, els que van entrar per fer el referèndum sense informació sobre el que s'havia fet i sobre el que realment s'estava disposat a fer. Aquests són les víctimes d'una gran irresponsabilitat, i s'hi han jugat amb la millor fe disponible més del que s'hi ha jugat ningú. La nostra prioritat ara només pot ser protegir-los com a metàfora de protegir el país.

    Per això, si el Govern vol fer un servei al país, a banda de resistir, podria fer ús de la seva autoritat per assegurar-se que qui sigui que es presenti a les eleccions no hi vagi a fer folklore, a aprofitar-se del dolor que ells i les seves famílies (i els Jordis i les seves famílies), per tal de crear un estat d'ànim que permeti colar el mateix de sempre. S'hi juguen molts anys a la presó i val més que tinguem un Parlament disposat a defensar-los de veritat, i no a bescanviar-los en un mercat de cinismes i càlculs que sempre surten malament.

    Com redreçar aquesta situació no és una pregunta fàcil, i no crec que ningú tingui les respostes del tot. El meu instint diu que hem d?anar a guanyar les eleccions del 21-D amb tota la força de la que siguem capaços, però el problema de fons no es pot ignorar.

    Necessitem més dosis de veritat i menys dosis d'astúcia. Que de la mateixa manera que hi ha hagut una revolució cultural als cors dels catalans, que han après a perdre la por i a fer-se responsable dels seus actes, i que és això i no una altra cosa el que vam veure el dia 1 d'octubre, aquesta mateixa revolució ha d'arribar a la nostra praxi política, als instruments discursius i executius que fem servir per justificar les nostres accions i fer-nos responsables dels nostres actes.

    I això ara mateix vol dir un canvi de guàrdia, sí. Vol dir apostar per una nova generació de polítics que deixi clar què vol fer fins al detall. Anem a llista unitària o llistes separades, és exigible deixar-nos de "secrets" i de sobreentesos, i detallar amb claredat què vols fer i des de quins valors ho defenses. El nostre debat públic no és suficient ni per resistir Espanya ni per fer efectiva la independència. Hi ha la gent, i per això hem d'anar a guanyar-los també en les seves eleccions colonials, però fins ara no hem tingut un govern a l'altura del que la gent estava disposada a fer per ser lliure.

    Però no vull simplificar: un canvi de guàrdia no és el problema de fons. El problema és estructural i té a veure amb una cultura política basada en la submissió, que genera monstres i asseca la imaginació. I d?això n?estem tots infectats, amb les excepcions que faci falta, però que són excepcions que han estat arraconades en la marginalitat durant anys o que les forces fàctiques del país miraran de fer passar per boges.

    Però no plantar cara a la nostra pròpia cultural política és condemnar els perseguits a més persecució, és deixar-los tirats, i per molts errors que s'hagin comès, no només no hi ha altra dignitat que la de protegir-los, també la de crear les condicions per poder-los rescatar, inclosos els Jordis i el Govern sencer. Justament per això no podem acceptar qualsevol cosa, i hem d'exigir als polítics o que s'enretirin o que parlin clar sobre què podem fer i com.

    El més important és que netegem el discurs polític de dobles sentits i puguem tots veure-hi més clar, que també és una manera de ser lliures. Sóc optimista perquè he vist canviar la gent al meu voltant, i un cop has tastat la llibertat, no tornes a dins l'armari si no t'hi obliguen. I amb totes les prudències, ara no poden obligar-nos com abans. El corrent de fons és a favor nostre. Comprometem-nos-hi i treballem-lo.

    El nacional, opinoó de Jordi Graupera
  • Amb el govern legítim de Catalunya: el manifest dels mitjans catalans contra l'empresonament del govern
    El signen vint-i-dos diaris i revistes catalans


    Vint-i-dos mitjans catalans han emès un editorial conjunt en què censuren l'empresonament del vice-president i consellers del govern català i en demanen l'alliberament. També fan un clam a la comunitat internacional: "Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és cap invent, i que les seves legítimes peticions de democràcia per a resoldre el conflicte amb '?estat espanyol han de ser ateses." Llegiu ací el manifest sencer:


    «Amb el govern legítim de Catalunya


    El govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d'un procés judicial en què és acusat de rebel·lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a altres moments dramàtics de la nostra història. A més d'aquest empresonament preventiu del vice-president, set consellers i un ex-conseller, la resta del govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d'una ordre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d'unes mesures repressives que obren un fosc panorama.

    Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d'alcaldes, càrrecs públics i més ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d'octubre durant la celebració del referèndum.

    Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és cap invent, i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l'estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.»


    El Punt Avui
    Diari Ara
    Nació Digital
    VilaWeb
    El Nacional
    Directe
    El Temps
    Racó Català
    El Vallenc
    Nova Conca
    Revista Esguard
    L'Opció
    Sàpiens
    Descobrir
    Enderrock
    Bonart
    El Món
    Tot Sant Cugat
    Tot Cerdanyola
    Tot Rubí
    El Món Terrassa
    Revista Mirall


    Editorial conjunt

  • I si comencem a parlar clar?

    «Mentre no arribi el dia d'anar a votar, potser cal que deixem de fer només coses boniques i que ens arromanguem per a fer saltar la prima de risc del deute espanyol»


    Per: Pere Cardús
    02.11.2017 22:00


    Un repic d'atuells? Una nova concentració davant els ajuntaments? Sortir a la porta del lloc de feina a migdia? Una altra gran concentració de protesta? Més espelmes? Una encartellada? Més caixa de resistència per a anar pagant multes? Podem fer el favor d'obrir els ulls i ser conscients de què tenim davant?

    Eleccions
    Algú vol anar a les eleccions com unes autonòmiques qualssevol amb el tradicional ball de candidatures de partit? Que s'ha d'anar a les eleccions imposades i guanyar-les és evident. Però no s'ha de fer el paperina. La batussa dels partits és ara més insultant i innecessària que mai. De fet, no crec que sigui tolerada per gairebé cap defensor de la República i de la democràcia.

    El cop d'estat
    El vice-president Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Joaquim Forn són a la presó per haver complert un mandat democràtic i legal. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja fa gairebé vint dies que estan tancats per haver defensat la democràcia als carrers de Catalunya de manera pacífica. El president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig, Toni Comín, Meritxell Serret i Clara Ponsatí tenen una ordre de crida i cerca internacional. El govern espanyol ha pres el control dels Mossos d'Esquadra i ha retirat la protecció de persones amenaçades de mort. L'estat espanyol ha penetrat en els departaments de la Generalitat i ha despatxat els servidors públics que li feien nosa. El cop d'estat és actiu i es fa a cara descoberta i al bell mig d'Europa, en ple segle XXI.

    De voler tenir raó a voler guanyar
    Diria que fa massa temps que estem més pendents de tenir raó que no de mirar la realitat fit a fit. Diria que fa massa temps que estem més pendents de proclamar la República que no de guanyar-la. I faig autocrítica, en aquest sentit. El poder ve dels fets i no de les teories i els millors fulls de ruta. I ara hem de començar a acceptar alguns fets consumats si no volem continuar fent-nos trampes al solitari. Cal dir les coses tal com són i encarar-les. No podem fer veure que tot va bé i que ens en sortirem perquè som així de ben parits. Ja n'hi ha prou de dir que no ens poden fer mal i que estan acabats. Ha de quedar clar que ens en sortirem si assumim ara mateix els sacrificis i els inconvenients de viure perseguits per les nostres idees polítiques per un estat autoritari que ja fa temps que dóna mostres clares de feixisme.

    Acceptar incoherències
    En aquest trajecte que farem ara hi ha un marc que no es pot abandonar mai: la República és la legalitat i té tota la legitimitat; el cop d'estat és il·legal i absolutament il·legítim. Vivim ara en dues realitats paral·leles que no són incompatibles temporalment. La República Catalana ha estat proclamada. I ara cal fer tant com es pugui, en aquest combat que ens imposa Espanya, per defensar-la fins que no sigui respectada aquí i a fora. Les dues realitats no són incompatibles per molt que siguin incoherents. Hem de deixar d'incomodar-nos per les incoherències i preocupar-nos més de guanyar. De fet, la coherència ha d'estar sempre en l'objectiu. I totes les incoherències del mentrestant han de restar assumides i supeditades a la coherència final.

    Mentalitat de combat
    També és un bon moment per a deixar de demanar explicacions i més explicacions i més detalls i més informació precisa. Els periodistes farem la nostra feina per a saber tot allò que es pugui saber i més, i explicar-ho. Però els ciutadans que vulguin defensar la llibertat i la democràcia han de començar a actuar amb més mentalitat de combat i no d'homes i dones d'una república consolidada i lliure. Que s'han de saber coses i les raons de les decisions? És clar. Tantes com sigui possible. Però pensem sempre si les informacions que exigim als qui hi ha al capdavant poden deixar exposada l'estratègia i els moviments a la mercè de l'adversari.

    Les batalles que es poden guanyar
    Ara cal concentrar bé les accions i gestionar bé els esforços. Cal ser eficaços. Dedicar temps a les batalles que es puguin guanyar i deixar sol l'estat espanyol en aquelles en què té tota la força per imposar-se. El govern de Carles Puigdemont ha fet justament això. I és això mateix que cal que fem tots plegats. Hem d'anar deixant de fer trobades testimonials que ja no aporten res de bo.

    Si no n'hi ha prou, n'hi haurà més
    L'1 d'octubre va ser una jornada històrica de dignitat i apoderament popular. Va ser un referèndum que va demostrar que la gran majoria de Catalunya vol la independència i la República. Però sembla que més del 40% del cens no és suficient per al món. Ara l'estat espanyol ens vol donar una nova oportunitat de demostrar que el suport social a la independència és molt majoritari. Si el 27-S, amb el 48% dels vots, i l'1-O, amb més del 40% del cens en una situació d'amenaça i violència consumada, no són suficients, caldrà anar un pas més enllà el 21 de desembre.

    Els nostres vots
    Però no seran pas unes eleccions normals, amb el govern a la presó o a l'exili. I no seran unes eleccions normals, amb els líders dels moviments sobiranistes també empresonats. I no seran normals amb les institucions intervingudes i ocupades. No seran normals amb milers de policies i militars ocupant els nostres carrers. Ni ho seran amb desenes de milers de ciutadans de fora de Catalunya arribats amb autocars i trens fent-se passar per catalans per omplir els carrers amb manifestacions contra la independència. I no seran normals amb els mitjans sota amenaça i mig intervinguts. Ni ho seran amb webs i comptes de les xarxes socials tancades per ordre de la Guàrdia Civil o els jutges. Ni seran normals amb multes milionàries i comptes corrents intervinguts. Però no podran intervenir, ni empresonar, ni inhabilitar els nostres vots. Això que tanta por els fa i que Europa els ha obligat a convocar el mateix dia que s'aprovava la suspensió de l'autonomia al senat.

    La prima de risc
    Mentre no arribi el dia d'anar a votar, potser cal que deixem de fer només coses boniques i que ens arromanguem per a fer saltar la prima de risc del deute espanyol. Cal que demostrem que no ens deixarem trepitjar. O és que tan sols estem disposats a dir que no ho permetrem, però acabar permetent-ho tot? Voleu dir que no cal entrar en una nova dimensió? Voleu dir que no cal deixar de convocar a les dotze o a les set als llocs de sempre? No us sembla que cal interrompre les nostres vides normals? Podem deixar de queixar-nos i començar a fer valer la proclama que diu que els carrers seran sempre nostres? I qui diu els carrers diu les autopistes, les duanes, les vies de comunicació, les delegacions d'aquest govern espanyol? Que no podem fer un pas més sense trencar l'actitud pacífica? I tant que sí.

    No ens podran aturar
    No sé si Espanya dóna Catalunya per perduda. Ho sembla. Perquè tot això que fa no podrà recuperar-ho mai més. Però sembla que vol morir matant. Que, en la seva desfeta, vol liquidar el poble català. Jo penso continuar somrient. Això no m'ho prendran mai. Però, més enllà de riure, no penso parar de lluitar fins el dia de la retirada d'aquesta colla d'autoritaris i de franquistes, de la llibertat del nostre govern i els representants cívics i de la plenitud de la República Catalana acabada de néixer. No ens podran aturar.


    Opinió de Pere Cardús

  • Per una llista electoral unitària

    Les eleccions imposades pel govern espanyol el 21-D són una oportunitat per derrotar una altra vegada l'unionisme, com ja va passar recentment l'1 d'octubre i també el 27 de setembre del 2015. Són una tria decisiva entre democràcia i imposició, entre partits sobiranistes i partits destructors de l'autogovern de Catalunya.

    El 80 per cent de la societat catalana sempre ha volgut resoldre aquest conflicte mitjançant les urnes. El sobiranisme, amb tots els seus múltiples matisos polítics, ha abanderat aquest moviment amb radicalitat democràtica gràcies a la mobilització pacífica popular. Al davant ha tingut sempre un adversari poc democràtic, trampós i fins i tot violent, còmplice de fiscals que fabriquen delictes i de jutges que violen els drets humans empresonant líders cívics i polítics innocents elegits democràticament.

    La persecució judicial i el linxament personal instigat pel nacionalisme espanyol ens explica què passarà si el 21-D no guanya el bloc sobiranista. Només cal veure com s'ha comportat el govern espanyol, i els partits que li donen suport. Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, el Govern legítim i els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament són avui perseguits per les idees polítiques sobiranistes que defensen i no pas per pertànyer a un partit o un altre.

    Demanem afrontar aquest moment decisiu de la nostra història bastint un front electoral sobiranista ampli, que vagi més enllà d'una coalició de partits, amb una llista cívica unitària i transversal, que inclogui tots els sectors que volen enfrontar-se al bloc del 155 i de la repressió. Demanem reforçar la unitat d'acció més enllà d'unes sigles i defensar entre tots la democràcia davant el cop d'estat unionista. Tots els que l'1O vam defensar les urnes contra el segrest i la violència policial hauríem de donar suport a aquesta aliança per la democràcia.

    Els sobiranistes hem d'anar plegats per recuperar la llibertat. És per això que un grup de persones, provinents d'espais ideològics diversos, ens hem posat a treballar perquè aquesta aliança sigui possible. El 21D no hi ha un altre pla que guanyar, guanyar i guanyar.

    Suma't a aquesta llista i signa per una candidatura unitària i transversal per aconseguir la fi de l'ocupació, la llibertat dels presos polítics i la República.

    Sol·licita una llista unitària
  • Catalunya té bons amics

    "L'esquerda diplomàtica es va eixamplant i la fanfarroneria espanyola no es correspon amb la situació real"
    per Salvador Cot 05/11/2017

    Aquest diumenge, el portaveu del PP a Europa, Esteban González Pons, se l'ha passat insultant, per torns, a polítics belgues de totes les tendències. Al viceprimer ministre i ministre de l'Interior, Jan Jambon, li ha dit que pertany a un partit "nacionalista" i "xenòfob" i que si no confia en la justícia espanyola és que "té un problema de percepció". A l'exministre Elio di Rupo, francòfon i socialista, l'eurodiputat del PP l'ha considerat un "ignorant" per haver dit que Rajoy es comporta com "un franquista autoritari" i li ha exigit que, ja que és socialista, ha de fer com el PSOE i donar suport a les represàlies contra els catalans.

    Però el dia va anar empitjorant per als interessos espanyols. Fins que, després de tants insults, Mark Demesmaeker eurodiputat del principal partit del govern belga, va obrir foc amb l'argument que fa pànic a Madrid: "A Espanya hi ha un sistema judicial que no és just ni independent". S'ha trencat un tabú i la política belga comença a regirar-se contra la pressió espanyola i els insults que els arriben des de Madrid.

    A diferència de l'espanyola, la justícia belga no és un apèndix dels partits. I això fa que les decisions es derivin d'un debat jurídic, no pas d'una ordre jeràrquica. Però l'esquerda diplomàtica es va eixamplant i la fanfarroneria espanyola no es correspon amb la situació real. Com diu Demesmaeker, "Catalunya té bons amics". A Flandes se'ls acostuma a pondre el sol.

    El Món, opinioó de Salvador Cot
  • Membres del PDECat i ERC decebuts amb les direccions impulsen una llista cívica
    S'han reunit aquest matí davant la incapacitat de les cúpules de pactar una candidatura conjunta

    Davant la incapacitat de les cúpules dels partits independentistes de posar-se d'acord amb una llista unitària per a presentar-se a les eleccions del 21 de desembre, un grup de membres dels entorns del PDECat i ERC han acordat d'impulsar una agrupació d'electors que transcendeixi les direccions de totes dues formacions i que sigui encapçalada pel president Carles Puigdemont. El termini per a presentar coalicions s'acaba aquesta nit vinent, però encara hi ha deu dies de marge, fins al 17 de novembre, per a presentar les agrupacions, amb el requisit d'haver aplegat un 1% de dels inscrits en el cens de les quatre demarcacions electorals.

    Segons que ha pogut saber VilaWeb, aquest moviment s'ha començat a articular per la decepció per la ineficàcia de les cúpules de PDECat i ERC de posar-se d'acord per a anar junts a les eleccions, i ha començat a prendre forma en una reunió que han fet aquest matí en un local de Barcelona una vintena de persones, tant independents com membres de tots dos partits.

    La voluntat és que els presos polítics formin part d'aquesta candidatura, i proposaran que sigui encapçalada pel president Puigdemont. Si aquest fos el cas, l'agrupació d'electors es presentaria a les eleccions per més que també ho fessin els partits per separat.

    Els impulsors d'aquest moviment apel·len a la força i a la demanda per una llista unitària de país que, tot i no poder-se concretar en una coalició per la incapacitat de les cúpules dels partits de posar-se d'acord, compta amb una gran demanda popular. Una mostra espectacular d'això és el fet que la web llistaunitaria.cat, difosa dissabte per Twitter pel president Puigdemont, hagi recollit 270.000 inscripcions en tres dies.

    Aquesta iniciativa conflueix amb un manifest fet públic avui en aquest article que porta per nom Democràcia i Dignitat, que signen una trentena de persones vinculades a la web respublica.cat. El missatge: "Fer una crida a la responsabilitat de tots perquè constitueixin una única candidatura sobiranista, per guanyar clarament les eleccions i aconseguir la majoria parlamentària que faci possible la reinstauració de la legalitat democràtica." Els signants d'aquest manifest són Josep Albertí, Eudald Carbonell, Alícia Casals, Joan Contijoch, Pere Oriol Costa, Virgili Delgado, Rosa Maria Dumenjó, Josep Lluís Fernàndez, Josep Ferrer, Jordi Griera, Joan Guarch, Antoni Llimona, Roser Loire, Guillem López, Jordi Manyà, Jaume Marfany, Antoni Morral, Jordi Murgó, Josep Pinyol, Pere Pugès, Carme Renedo, Pep Riera, Joan Carles Roca, Carles Segura, Miquel Sellarès, Miquel Strubell, Víctor Terradellas, Josep Viana, Enric de Vilalta i Antoni Vives.

    Tots dos moviments ja s'han posat en contacte per a coordinar l'organització d'aquesta agrupació d'electors amb el primer objectiu d'aplegar les aproximadament cinquanta-cinc mil inscripcions que l'avalin.

    Vilaweb, Membres del PDECat i ERC decebuts amb les direccions impulsen una llista cívica
  • El TSJC declara legal la vaga general d'aquest dimecres

    La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat les mesures cautelars sol·licitades per Foment del Treball, per la qual cosa aquest dimecres tindrà lloc finalment la vaga general convocada per la Intersindical-CSC a Catalunya.

    El jutge ho ha decidit després de citar a les 18.00 al sindicat i la patronal per escoltar el seu posicionament en relació amb la vaga general convocada per a aquest dimecres.

    Foment del Treball havia presentat aquest mateix dimarts un recurs davant de la Sala Social del TSJC sol·licitant suspendre-la perquè la considera il·legal al·legant que té motius polítics i no laborals, i ho ha demanat després que la Sala Contenciosa Administrativa rebutgés el recurs presentat aquest dilluns en no tenir competències sobre això.

    El Nacional.cat, El TSJC declara legal la vaga general
  • I aquest web s'hi afegeix!! ;)
  • Tots els detalls de la manifestació de dissabte per la llibertat dels presos
    Els organitzadors volen que la manifestació sigui equiparable a les de les Diades

    El vice-president de l'ANC, Agustí Alcoberro, i el portaveu d'Òmnium Cultural, Marcel Mauri, han presentat els detalls de la manifestació de dissabte per demanar l'alliberament d'Oriol Junqueras, els set consellers i els presidents de les entitats civils sobiranistes. La marxa, que Alcoberro ha dit que seria molt ambiciosa, tindrà el lema "Llibertat presos polítics. Som República". Marcel Mauri n'ha explicat el sentit: "Ens agradaria no haver-la haguda de convocar mai, però tenim vuit consellers i els dos presidents de les entitats a la presó."

    Recorregut
    La manifestació començarà a les cinc de la tarda a la cruïlla del carrer de Marina i el carrer de Pujades i baixarà en direcció al mar fins a l'avinguda d'Icària, on hi haurà l'escenari. Passarà, per tant per davant de la seu de l'ANC i a prop del temple de la Sagrada Família.

    Capçalera
    A la capçalera hi anirà, com és habitual a les grans manifestacions independentistes, els principals dirigents sobiranistes. Tanmateix, aquesta vegada hi haurà una capçalera d'honor amb els familiars dels presos polítics i dels membres del govern que són a Brussel·les.

    A més, s'ha demanat als manifestants que portin un llaç groc en homenatge als presos i exiliats. Les persones amb capacitat diversa tindran un espai reservat a l'Avinguda Icària.

    Les entitats també han demanat que els assistents portin els cartells amb les cares dels presos polítics impresos de casa. Es poden descarregar des d'aquest enllaç.

    Més de 900 autocars
    A primera hora de la tarda, l'ANC ha anunciat que ja hi ha uns 900 autocars contractats que mobilitzaran gent d'arreu del territori. Els accessos recomanats per metro són a través de les línies 2 (Sagrada Família i Monumental) i 1 (Arc de Triomf).

    Vilaweb, Tots els detalls de la manifestació de dissabte 11 de Novembre

Ves a la pàg: 1 - 2 [+1]

  • nosferatu
  • i
  • 42 visitants

Aquesta llista està feta a partir dels usuaris actius durant els darrers 20 minuts.

Programació















El Temps


Altres webs d'enllaços






Altres WEBs